A Europa hi ha més d’11 milions d’habitatges buits, un rànquing que lidera Espanya amb aproximadament 3,4 milions de pisos i cases que no estan habitades per ningú. Sembla una broma de mal gust quan comparem aquesta dada amb el de les execucions hipotecàries: més de 400.000 des de l’inici de la crisi. Es pot permetre Europa aquest luxe? Reflexionem sobre aquesta qüestió a api.cat.
Segons l’article 47 de la Constitució Espanyola:
“Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.”
Però com bé diu el refrany en castellà… “Del dicho al hecho, hay un trecho” i és que el boom immobiliari que els diferents governs no van saber gestionar va portar un excés de construcció, que no s’ajustava les necessitats reals i que ha provocat que el 13,7% del nostre parquet immobiliari estigui buit, mentre que moltes famílies són desnonades de les seves llars per no poder pagar la hipoteca.
Concretament, des del cens de població de l’INE de l’any 2011, i segons un estudi en l’àmbit europeu realitzat pel diari britànic ‘The Guardian’, el nombre d’habitatges buits a Espanya s’ha incrementat un 10,8% fins a arribar als 3.443.365. Xifres que situen a Espanya en la posició nº1 de països de la Unió Europea amb el major nombre d’habitatges buits, seguit d’Itàlia, França, Alemanya i Regne Unit.
Una cinquena part d’aquests habitatges buits, el 21,4%, es troben en edificis construïts en els últims deu anys, la qual cosa demostra que molts d’aquests habitatges són, en realitat, segones residències i habitatges turístics que es van comprar durant el boom immobiliari espanyol com a fons d’inversió i per a especular. Andalusia (637.221), València (505.029) i Catalunya (448.356) agrupen gairebé la meitat del total d’habitatges sense ocupar al país.
Tal i com assenyala en un article acadèmic Julio Vinuesa, professor de la Universitat Autònoma de Madrid, tenir habitatges buits comporta conseqüències molt negatives: primer, des del punt de vista econòmic, perquè hi ha un gran patrimoni de valor sense aprofitament; segon, des d’una perspectiva social, perquè es produeix un ús inadequat de la propietat al no respectar-se la seva funció social quan els habitatges buits estan situades en zones on la necessitat d’habitatge és major. En definitiva, l’excés de cases deshabitades dóna lloc a un funcionament ineficient de l’espai urbà i un desequilibri entre la necessitat i la disponibilitat d’habitatge digne i adequada, que és un dret constitucional.
Un dels principals errors ha estat considerar la construcció com a símptoma evident de dinamisme econòmic, més enllà d’analitzar si aquest excés de construcció era realment necessari i si a llarg termini no era pitjor el remei que la malaltia.
Malgrat tot, cal recordar que prop del 85% de les llars espanyoles són propietaris d’habitatge, i que això també ha reportat alguns beneficis socials com, per exemple, que moltes famílies han incrementat la seva riquesa patrimonial i assegurat la seva situació financera amb una inversió que no sol perdre valor.
Davant aquest panorama algunes comunitats autònomes com Catalunya han impulsat lleis per gravar amb impostos a les entitats financeres que faci més de dos anys que tinguin habitatges buits i estiguin situades en les poblacions amb més demanda acreditada, com Barcelona. Aquesta és una solució parcial encara que molts experts assenyalen que l’òptim hauria de passar per fomentar el lloguer social com a alternativa a la propietat.
Foto: INE