Podem dir que després de l’esclat de la bombolla immobiliària i els seus 8 anys de ressaca, hi ha hagut un abans i un després al sector de la construcció d’habitatges. Sabem d’on venim i quins errors vam cometre, però cap a on anem? Per donar una mica de llum a la qüestió hem parlat amb Pere González Nebreda; Arquitecte, API i actual President de la Unió d’Arquitectes Perits i Forenses d’Espanya.
Sobre com estem
“Des d’un punt de vista quantitatiu, estem davant d’un clar canvi de tendència. El sector de la construcció d’habitatges, que portava caient des del 2008, està repuntant de manera significativa. Concretament, un 14% respecte a l’octubre del 2014, tant de projectes com d’obra iniciada”. Si bé és un creixement baix, cal tenir en compte d’on venim i per això, els experts ho consideren una xifra positiva.
I afegeix: “Ara com ara, el nombre d’habitatges que s’acaben és major que el nombre d’habitatges que es comencen, fruit de construccions que s’havien paralitzat durant la crisi i ara es reactiven. Per això, cal pensar que la tendència de creixement és més que probable”.
Parlant de preus
Respecte als preus, González Nebreda apunta a un lleuger increment dels preus de l’habitatge, molt major en les noves que en les de segona mà, per una qüestió de qualitat i de costos de construcció: “No és un increment real sinó derivat de què, els habitatges que es construeixen ara, tenen una millor qualitat que els d’abans. Per contextualitzar, la majoria d’habitatges que quedaven en estoc per vendre a partir del 2008, són habitatges nous, perquè no s’han estrenat, però vells en el sentit que no compleixen amb la normativa ambiental i d’eficiència energètica que sí que compleixen els habitatges nous que s’acaben ara, fruit de nous projectes”. En resum, no és que l’habitatge nou d’ara sigui més car, sinó que és millor i més eficient.
La demanda
Una altra de les observacions de González Nebreda és que existeix una correlació entre l’ocupació laboral i el nombre d’habitatges ocupats, de manera que es preveu que, a mesura que creixi la taxa d’ocupació, augmenti la demanda d’habitatge. No obstant: “El mercat de la construcció encara està per sota del que hauria d’estar, el seu pes al PIB, (9,8%) hauria de ser major, però encara estem digerint la brutalitat que va ser la bombolla immobiliària.”
Un altre factor que està ajudant a impulsar la demanda és l’esforç econòmic que han de fer les famílies per pagar un habitatge, aproximadament el 32,3% de la renda, molt per sota de l’esforç requerit el 2008.
D’altra banda, la recuperació de la demanda no va al mateix ritme a tot arreu: “En ciutats com Barcelona, l’estoc d’habitatge nou ja s’ha esgotat, perquè són ciutats que es mouen més ràpid i on ara hi ha més demanda que oferta, per tant s’haurà de construir habitatge nou sí o sí, i els preus pujaran. Cosa que encara no passa a Tarragona o a Lleida, per exemple, on encara hi ha un estoc d’habitatges important”.
3 claus fonamentals per al futur de la construcció
1. L’activitat constructora més important d’ara i del futur no serà l’obra nova sinó la rehabilitació. “Ningú pot pretendre, ja que les nostres ciutats creixin molt més en extensió. És la tendència Europea i la que toca a Espanya. Es creix en qualitat, en renovació urbana i en densitat. Per això, el futur de la construcció passa per les rehabilitacions integrals del parc d’edificis vells i obsolets, integrant tots els components de confort i tecnologia actuals.
2. Canvia la tipologia d’habitatge: “Els habitatges que es projecten avui són diferents dels de fa 20 anys. Es tracta d’habitatges molt més oberts, flexibles i versàtils, on el clàssic anunci de “3 dormitoris i 1 bany ” es dilueix. Els nous habitatges han de ser capaços d’anar-se transformant a mesura que canvien les necessitats dels seus ocupants.” Cosa que ens recorda a la filosofia de l’Open Building, del que t’hem parlat a api.cat
3. El cost de l’energia impulsarà un canvi de paradigma en l’habitatge: “El preu i el consum d’electricitat a Espanya és un despropòsit en relació al que passa en la resta d’Europa. Tenim la tecnologia disponible per reduir el consum energètic a les llars a mínims, i a més, per un cost addicional molt petit, que s’amortitza a curt termini. Per tant, la societat ho demandarà cada vegada més, malgrat les lleis que ara ho impedeixen o dificulten, perquè el contrari és insostenible”, sentència González Nebreda.
